Un grup de Catalans, anomenats amics de la Conca, vam iniciar una llarga aventura, com a “sinatres” contemporanis, a la descoberta del nou mon, de la terra de les oportunitats, de la llum que no s’acaba, del dia i la nit continuats, de les grans alçades, del Jazz i del Blues, del triomf o la desesperació. Cercàvem aquell calfred, aquell tremolí que torna les emocions inoblidables. Els somriures que encara mantenim als nostres llavis donen fe que ho vam aconseguir.
Tot va començar el dia 13 de març, al mig dia. Quan el sol encara no està definit, les ombres de l’est i l’oest es confonen. 13 “amics de la conca” iniciem un viatge a la costa Oest de l’extrem Nord del continent americà. Però passant per l’Est. Amb una indefinició marcada per la situació del sol, però amb l’objectiu clar. Les hores de viatge es fan del tot suportables, els canvis d’aeroports, avions, sistemes de seguretat, escàners, ..., tot forma part de l’embolcall que ens durà a destí. Tant sols la incertesa del temps, d’una primavera excessivament capritxosa ens genera una certa inquietud. Finalment arribem a Sant Francisco. Adivinem que es negre nit perquè tot és fosc. Però els nostres cossos no saben si és 13 o 14, si són les 10 o les 6 del matí.
L’endemà tot s’aclareix i iniciem la primera descoberta, acompanyats d’un temps entossudit a despistar-nos encara més: Sol, pluja, fred, calor, ... Tot es va succeint sense deixar-nos entendre ben bé on som. I així comencem la immersió en aquesta ciutat plena de pujades (o baixades, depèn de com t’ho miris), símbol de la pau, de la llibertat (o llibertinatge per segons qui), de l’amor lliure i fins i tot indeterminat. Entre baixades, tramvies i barris (financers, xinesos, llatins, hippies, homosexuals, victorians, ...) descobrim l’arc de Sant Martí que ens indica que estem al Castro, barrí d’atracció masculina per excel•lència, passegem entre l’estètica Hippie, intuïm les aigües gèlides en les que els llops marins juguetegen, ens impressionem amb la primera vista del “Golden Gate Bridge”. Aquest ens rep amb una mena de “fet i amagar” amb la boira que li dona una espectacularitat diferent, amplificant la seva majestuositat. Seguint les corrents marines que salva el pont descobrim Alcatraz, illa tristament famosa com a centre de reclusió, i font d’inspiració de novel•les i pel•lícules. L’endemà decidim canviar la majestuositat urbana per la natural. Les sequoies de Muir Woods ens intenten dir que si l’home es capaç de fer grans coses, la natura també. I l’aigua, responsable d’aquesta immensitat natural decideix acompanyar-nos alegrement. I tant que ho fa. Fins a convertir Sausalito en illa deserta (quan el seu atractiu és la gent). Allí entrem en contacte directe amb l’aigua del pacífic. L’aigua ja no ens abandona. I així el tramvia, les pujades i baixades, les cases victorianes i els parcs en saluden entre amagats, entre paraigües i cortines de pluja, oferint-nos un verd intens que s’insinua escandalós en contacte amb el sol.
Quan comencem a saborejar les excel•lències de la ciutat, iniciem de nou viatge, començant la ruta cap a l’Est, a la inversa del que van fer els grans descobridors. Hi ho fem amb una
escala prèvia que ens demostra que estem amb un continent diferent: Las Vegas. Centre de luxe i luxúria, de joc, de plaer, d’espectacle. Tot és dissenyat en gran, tot per fer jugar la gent. L’entreteniment com a negoci (per alguns causant de la ruïna). Tots quedem bocabadats de la seva espectacularitat: llum, gent, hotels immensos, Venècia, Roma i París dins els hotels, màquines, sons,... Quan ens refem de tant dispendi i toquem la paret descobrim el secret: tot es cartró pedra. I per això, perquè som d’on som i som com som, sabem gaudir de l’espai, de l’espectacle, sense enganyar-nos de la roda viciosa de la deixadesa decadent. Ens quedem amb el record de quelcom que s’ha de veure, però no s’hi ha de viure.
Entre mig de tant llum de neó i espectacle, ens aventurem a una nova descoberta. Una petita avioneta, que sembla ser la joguina de les corrents de l’aire, ens porta a una de les més espectaculars meravelles naturals del planeta: El Gran Canyó. L’espectacle visual des de l’aire i des de terra no ens decep. Ens deixa amb ganes de tornar-hi, de llogar una barca, córrer pels ràpids i reposar en alguna plana, d’imaginar cançons apatxes, ritus navajos, ...
I per fi, el cinquè dia, el 18 de març, iniciem el camí a la gran ciutat: New York. La ciutat la defineix el Frank (Sinatra) com a cataracta de llum. I tant que ho és. A nosaltres ens rep de dia És divendres i els newyorquins escapen de la ciutat. Això fa que els embussos del tràfic estiguin en sentit invers al nostre, facilitant-nos l’arribada al centre de la ciutat, a Manhatan. La primera presa de contacte és dura: Nou horari (3 hores de diferència amb Las Vegas), nova ciutat. Els barris previs al centre ens mostren les grans varietats que la composen, i insinuen una estructura urbana vella, que requereix d’un canvi que el bullici trepidant del país no permet efectuar. Tot es mou. Res es para. I així arribem al centre de Manhatan, a l’hotel Strand, al carrer 37 entre la 5ena i la 6ena Avingudes. Que ràpid s’aprèn el sistema de carrers, avingudes i nombres. Penses que és una gran ciutat en la que quasi és impossible perdre’s. Tot i la seva immensitat. El primer contacte amb els gratacels és impressionant. Els ulls van de dalt a baix, de dreta a esquerra, no s’aturen. El cervell és incapaç d’assumir tanta infirmació de cop. Comencem a intuir que la ciutat no ens decebrà.
Ens acomodem a l’hotel, i sense temps, anem a la descoberta de la ciutat, i comencem per un dels grans: el Rockefeller Centre. Uff! Costa trobar la paraula. L’accés des de la cinquena que te’l descobreix, la música que et bé des d’una pista de gel que saps que hi és perquè ho has vist a infinitat de reportatges i pel•lícules, la gent patinant, un arbre que cerques (però ja no és Nadal) i adivines on el posen, una pujada amb ascensor, a una velocitat que pensàvem només agafaven els vehicles, i al final unes vistes des de dalt de la ciutat que no tenen preu. T’hi podries quedar hores i hores. Era de nit, la lluna plena, enorme, de fons el soroll de la ciutat, però la impresió era de pau. Ens sentíem part d’aquell mon.
Divendres nit. Gent (people), llums, crits, limusines, espectacles, Brodway, Times Square. Per molt quer t’ho expliquin, hi has de ser. La sensació: Ets al melic del mon. 
L’endemà, 19 de març, Sant Josep, iniciem una ruta de certa lògica. La que feien els immigrants quan arribaven al nou mon. Així ens trobem amb la primera visió de l’estàtua de la Llibertat que ens saluda, continuem per Ellis Islkand, rememorant les aventures i desventures d’aquells que fa no tant temps cercaven una vida millor, o fugien d’una situació pitjor. I vam descobrir que de vegades, la gent perd memòria, i qui va ser emigrant se n’oblida i maltracta a qui intenta fer el mateix que els seus avantpassats. Que curta la memòria!.
Dissabte i diumenge els destinem a descobrir la ciutat. Els barris (Soho, Chinatown, Harlem, la petita Itàlia, Wall Street, ...), la zona “0”, L’Empire State, el jazz i el blues tot sopant, Central Park, Imagine, Times Square, el metro, ... Tot és gran. Tot és impresionant. Tant que fins i tot algú es perd. Vam constatar la capacitat de mobilització dels serveis de seguretat de l’Empire State que ens van permetre, amb paciència i eficiència, trobar qui s’havia perdut. Sempre hi ha d’haver anècdotes a explicar.
El que no ens podíem imaginar és l’espectable nocturn d’una ciutat des del riu o del mar. El sopar en veixell navegant pel Hudson, bordejant Manhatan, gaudint del famós “Sky line” de la ciutat a banda i banda, amb un sopar abundant en gustos, en vi i en cava, felicitant el Sant Josep, gaudint, ballant. Una experiència del tot aconsellable.
I el comerç? Diuen que New York és la millor botiga del mon. Podem dir que per marques americanes si: i entrem en un nou mon: Macys, Abercromby, quicksilver, DKNY, I love NY, tiffany, estomacs llisos, figures esveltes, més llum, més música, més coses a vendre i a comprar.
Dilluns 21 el vam dedicar a la història (curta però intensa) dels EE.UU: Washington i Philadelphia. La capital dels USA, indefinida, entre nord i sud, to blanc al mig de prats verds, aigua i monuments bèl•lics que demostren una història turmentosa. Pot ser aquesta gent no sap viure en pau?. Una gran línea, flanquejada pel Capitoli (cambra de representants i senat, representació del territori –és la unió de molts estats independents-) i el monument a Lincoln (pare de la pàtria segons diuen, monument dissenyat com un temple i un gran déu al mig), i al centre de la línia recta, el gran obelisc dedicat a washington. Pel mig, les dos grans guerres, Corea i Vietnam. Al un costat, la Casa Blanca, seu del seu President. Després de tant monument i de tant de poder, es va fer molt agradable el passeig per Georgetown i el dinar a la riba del Potomac.
De tornada, un viatge més llarg i pesat de l’esperat, vam parar a descansar a l’origen de la revolució, a Philadelphia, en un restaurant ambientat de l’època (semblàvem una branca de l’exèrcit d’alliberament nacional, servit per donzelles i joves cavallers del S. XIX). Llàstima que la intransigència ianqui no ens va permetre admirar la campana que va anunciar l’inici d’una revolució.
El 22 vam continuar amb una descoberta de la ciutat, endinsant-nos també per Brooklin.
Dimecres 23 va ser el dia lliure. Dia de cultura i de compres. Tot, activitats imprescindibles. Admirar la pintura contemporània al Museu d’Art Modern és un Luxe (Picasso, Miró, Monet, Cézanne, Van Gogh, ...), o el Metropolitan Museum (art propi, art comprat, art espoliat, ... per perdre-s’hi uns quants dies). I com no, efectuar les últimes compres i les últimes passejades per la Cinquena i la Setena. Un plaer que s’ha de viure.
Esgotats, el dia 23 vam agafar el vol de tornada. La ciutat no ens volia deixar marxar i ens va acomiadar amb una nevada que va endarrerir 3 hores el vol.
A l’avió tots ens conjuràvem per tornar ben aviat. Avui, encara no ens n’hem refet. Hi tornarem.
Amics de la Conca, abril 2011
