Oblats Benedictins de Montserrat
Dia 19 de juliol, dilluns
El viatge d’estiu de l’any 2010 comença el 19 de juliol al matí a l’aeroport de Barcelona, on tothom arriba puntualment per poder fer sense presses els tràmits de facturació i embarcament. Entre oblats i simpatitzants som quaranta-tres, acompanyats com sempre pel consiliari dels oblats, el pare Jordi Castanyer.
Aquest any, la junta ha confiat l’organització a una agència, tenint en compte diverses circumstàncies que fan el viatge més complex que en anys anteriors: l’idioma, els desplaçaments per una gran ciutat, la contractació de guies, la coordinació d’horaris per aprofitar el temps al màxim, la reserva de restaurants, etc. L’agència triada és Ruth Travel, especialitzada en turisme de tipus religiós i cultural, i al llarg del viatge podrem constatar que ha estat una bona tria. A l’aeroport de Barcelona, doncs, ja trobem un empleat de l’agència que ens assessora en els tràmits i ens obsequia amb una pràctica bossa bandolera.
Un cop fets els tràmits i passats els controls de seguretat, ens queda una bona estona abans d’embarcar, i gairebé tothom l’aprofita per fer un mos o prendre una beguda en un dels bars de la zona d’embarcament de la T-1, còmodes, lluminosos i... caríssims! Els que no coneixien la T-1 queden sorpresos de l’amplitud i la lluminositat de tot el recinte.
L’avió s’enlaira cap a la una, amb més o menys una hora de retard per problemes relacionats amb els controladors aeris. El vol resulta d’allò més tranquil, no hi ha cap núvol, i els que seuen al costat de la finestreta tenen ocasió de veure perfectament la costa nord de Sardenya. A quarts de tres aterrem a Fiumicino. En un punt del trajecte entre l’avió i el lloc de recollida d’equipatges, el pare Jordi i la Faustina Font recorden que va ser en aquell punt on, per un missatge de mòbil, van saber la inesperada mort de la presidenta dels oblats, Maria Dolors Tresserras, quan a primers d’octubre, encara no fa un any, arribaven a Roma per participar en el II Congrés mundial d’oblats al qual la Maria Dolors també els havia d’acompanyar.
Després de recollir l’equipatge ens trobem amb la Francesca, una empleada de l’agència que ens acompanya a l’autocar, avui conduït per en Vittorio, i ve amb nosaltres fins a la residència Villa Aurelia, el nostre allotjament a Roma, per facilitar-nos els tràmits. La residència és un cos lateral d’un gran edifici que acull també la casa general de la Congregació dels Sacerdots del Sagrat Cor de Jesús (pares dehonians). Aquest complex, envoltat per arbres frondosos, està situat a la Via Leone XIII, a un parell de quilòmetres del Vaticà. Com que ja és una mica tard, deixem les maletes a recepció i anem directamernt a dinar. A través dels finestrals del menjador veiem la inconfusible cúpula de Sant Pere. No hi ha dubte que som a Roma! Mentre dinem arriba la responsable de l’agència a Roma, la Barbara, per acabar de concretar algun detall d’última hora. Estem en bones mans: mentre serem a Itàlia, la Barbara estarà al cas de tot i ens tindrà informats de qualsevol petit canvi que hi pugui haver en el programa. Havent dinat distribuïm les habitacions i ens disposem a visitar la Roma barroca.
L’autocar i en Vittorio ja ens esperen, i fem la coneixença de la guia Giuliana, que parla molt bé el castellà i que durant el recorregut amb autocar fins al centre de Roma ens va donant explicacions sobre la història de Roma i els seus monuments, i ens fa fixar en determinats edificis, carrers o places.
Prop de la plaça d’Espanya deixem l’autocar i comencem un recorregut a peu per una de les zones més turístiques de Roma i més conegudes gràcies a la premsa, el cine, la televisió... No cal haver estat a Roma per identificar-ne molts dels seus espais, com la mateixa plaça d’Espanya, amb la florida escalinata que puja fins a l’església de la Trinità dei Monti. El nom de la plaça li ve del gran palau que n’ocupa part de la banda oest i que des del segle XVII allotja l’ambaixada d’Espanya a la Santa Seu. Continuem cap a la Fontana di Trevi, un altre lloc obligat, amb la monumental font. La guia ens fa adonar que recorda un decorat teatral, amb les estàtues a tall d’actors. Tenim una estona per fer fotos, passejar pels voltants, seure en algun bar o comprar souvenirs.
Reprenem la passejada cap al Panteó, un edifici circular del segle II, amb una enorme cúpula, la de més diàmetre de Roma. Admirem l’edifici des de fora i la guia ens aconsella tornar-hi un altre dia si tenim una estona lliure. Davant del Panteó ens trobem amb el pare Valentí Tenas, monjo de Montserrat que fa uns anys resideix a Roma, no gaire lluny d’on som. No ha estat pas una trobada casual: el pare Jordi li ha trucat per fer-li saber per on ens movíem.
Acabem la visita a la plaça Navona, amb les tres fonts que la caracteritzen, la més coneguda de les quals és la dels Quatre Rius –Danubi, Nil, Ganges i Riu de la Plata–, construïda per Bernini, autor també de la columnata de la plaça de Sant Pere del Vaticà. La plaça ocupa el lloc d’un estadi de l’època imperial, cosa que s’endevina en la forma, molt més llarga que ampla. I encara en queden algunes restes al subsòl. La Giuliana, la guia, ens ha fet notar que Roma és una ciutat on tot s’aprofita, i les pedres d’un temple pagà de fa més de dos mil anys han servit de parets d’un palau medieval i potser més tard d’una església del Renaixement.
No gaire lluny de la plaça Navona ens espera l’autocar, ens acomiadem de la Giuliana, que retrobarem divendres, i cap a Villa Aurelia falta gent! Després de sopar, i com farà cada vespre, el pare Jordi ens indica els horaris de l’endemà al matí, perquè tothom s’organitzi per ser puntual quan ens vingui a recollir l’autocar.
Dia 20 de juliol, dimarts
Els que s’allotgen a la primera planta es desperten a quarts de 6 amb el que, amb sentit de l’humor, es pot qualificar de “diana florejada”, que algun diccionari defineix com a “toc de diana executat amb notes d’adorn”. En aquest cas seria “amb nota d’adorn”, ja que no hi ha gaire variació melòdica: es tracta d’una alarma força escandalosa, com tota alarma digna d’aquest nom. Més d’un surt al passadís, s’avisa a recepció, el personal de la residència diu que es tracta de l’alarma d’incendi i comprova que no passa res greu. Sembla que algun sensor ha detectat fum, possiblement de tabac. I aquí s’acaba l’aventura.
Avui visitarem el Coliseu, la plaça del Capitoli i dues de les basíliques majors: Sant Joan del Laterà i Santa Maria la Major. Abans d’esmorzar celebrem les Laudes i l’Eucaristia a la capella de Villa Aurelia i, en començar la celebració, el pare Jordi comunica la mort de l’oblata Adela Riera, al Cel sigui. A ¾ de 9 tocats sortim amb autocar cap al Coliseu. Tenim un altre conductor, en Ruggero, i un altre guia, en Mario, que, com la Giuliana, parla molt bé el castellà i, com la Giuliana, durant el recorregut ens va explicant detalls dels llocs per on passem. Per exemple: la plaça Venècia, amb el monumental i desproporcionat monument al rei Víctor Manuel II, i el Fòrum Trajà, presidit per la coneguda Columna Trajana, amb els baixos relleus en espiral que commemoren les victòries de l’emperador que li dóna nom.
En arribar al Coliseu deixem l’autocar i, sense haver de fer cua, perquè en Mario fa les gestions per entrar com a grup, fem una detinguda visita al recinte, l’antic amfiteatre on fa gairebé dos mil anys se celebraven tota mena d’espectacles: combats entre gladiadors, entre homes i animals salvatges, recreacions de batalles famoses i representacions teatrals. Tot i que no estan documentades, és probable que hi hagués hagut execucions de condemnats a mort, i potser hi van ser martiritzats alguns cristians. En tot cas, al segle XVII es va començar a considerar el Coliseu un lloc sagrat, lligat als màrtirs, i això el va salvar de la destrucció total, ja que, fins aleshores, dels edificis de la Roma antiga n’havien sortit les pedres per construir la Roma medieval i renaixentista. Des de l’últim pis tenim una magnífica visió de tot l’amfiteatre, des de les grades de dalt de tot fins als soterranis. Des de fa uns anys hi ha una senzilla creu de fusta a la primera fila de grades, i al costat d’aquesta creu acaba cada Divendres Sant el Via Crucis presidit pel sant pare.
Acabada la visita al Coliseu, alguns de la colla decideixen anar directament amb taxi al restaurant on dinarem. Els altres anem a peu cap al Capitoli tot vorejant el Fòrum Romà, que ens queda a l’esquerra. En Mario ens va explicant què són alguns dels vestigis que contemplem: temples dedicats a diverses divinitats i edificis civils, entre els quals destaca per la seva bona conservació el Senat, on Ciceró pronunciava aquells discursos que un dia o altre han hagut de traduir els estudiants de llatí. Ens enfilem cap a la plaça del Capitoli, el punt més alt d’un dels set turons de Roma. Abans d’arribar-hi fem un últim cop d’ull al Fòrum Romà, que ara veiem des de dalt, i ens podem fer càrrec de la seva extensió, fins al Coliseu, d’on venim i que veiem al fons. De seguida arribem a la plaça del Capitoli, magnífica: no pot ser d’altra manera si pensem que la va dissenyar Miquel Àngel en tots els detalls. Cada un dels tres costats edificats l’ocupa un palau: el del centre és l’ajuntament de Roma i els altres dos acullen les diverses seccions dels Museus Capitolins. Del quart costat, un esplèndid mirador sobre el centre de Roma i cap al Vaticà, en surt una amplíssima rampa graonada que porta al peu del turó. Miquel Àngel va situar en aquesta plaça l’estàtua eqüestre de l’emperador Marc Aureli, al centre d’un paviment geomètric que ens resulta molt familiar; no és estrany: el paviment de l’atri de Montserrat hi està inspirat.
Baixem per la rampa i molt a prop ens espera l’autocar i ens acomiadem del guia Mario, que retrobarem dissabte. En les visites de la tarda ens farà de guia el pare Jordi mateix. Anem a dinar a l’Hosteria Cannavota, al costat de Sant Joan del Laterà. Dina amb nosaltres la Barbara, la directora de l’agència a Roma, sempre pendent que tot estigui com cal. El restaurant és agradable i lluminós, els plats són abundants i, com que anem bé de temps, tenim una bona estona per refer-nos de la caminada del matí.
Havent dinat travessem el carrer i arribem a una gran esplanada presidida per la façana principal de Sant Joan. Hem deixat a l’esquerra el santuari de la Scala Santa, que conserva l’escala d’una trentena de graons que els devots pugen de genolls en senyal de respecte, ja que la tradició vol que siguin els graons del Pretori de Jerusalem, per on Jesús va passar quan el van presentar a Pilat i que santa Elena hauria portat a Roma.
Abans d’entrar a la basílica del Laterà, el pare Jordi ens en comenta alguns aspectes històrics i artístics que ens ajudaran durant la visita, i ens recorda que aquest temple és la catedral de Roma, és a dir, la seu del sant pare en tant que bisbe de Roma. De fet, els papes van residir durant segles al palau annex a la basílica. L’església és amplíssima, de cinc naus, i amb una decoració molt rica: mosaics, relleus, escultures, marbres... i en un lloc gairebé amagat, en una nau lateral i protegit per un vidre, un fragment de fresc atribuït a Giotto.
Acabada la visita ens traslladem amb autocar a Santa Maria la Major, amb el seu característic campanar romànic. A Roma hi ha moltes cúpules i molt pocs campanars, i el de Santa Maria és el més alt de la ciutat. L’interior, de tres naus, té, com hem vist al Laterà, una decoració molt rica, mostra de les diverses modificacions de l’edifici al llarg dels segles. En una sumptuosa capella de la nau esquerra costa de veure una petita icona bizantina amb la imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Una tradició sense fonament històric atribueix a sant Lluc aquesta pintura, molt estimada pels romans i coneguda amb el nom de Salus populi romani.
Tornem a Villa Aurelia amb autocar i tenim ben bé una hora lliure abans de sopar. S’afegeix al grup la Serafina Poch, que vindrà a la sortida de demà. El sopar d’avui acaba amb unes postres especials: un pastís amb espelmes per felicitar en Sebastià Anguera i la Montserrat Martorell, que aquest any celebren les noces d’or matrimonials. Ha estat una bona manera de completar un dia que havia començat amb una alarma de foc. Per sort, les espelmes del pastís no fan disparar cap alarma!
Dia 21 de juliol, dimecres
Esmorzem molt d’hora i amb l’autocar conduït per en Ruggero emprenem el camí de Subiaco, a uns 80 km, i resem les Laudes un cop som a l’autopista. Durant el trajecte, i per anar-nos preparant per a la visita als llocs que coneixerem avui, el pare Jordi ens llegeix fragments dels Diàlegs de sant Gregori, concretament del segon llibre, dedicat a sant Benet. Ens en llegeix la traducció del pare Bernabé Dalmau (Benet, l’home de Déu, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997). Anem cap a llevant i, poc després de deixar la plana costanera més o menys ondulada on hi ha la gran conurbació de Roma, el paisatge es comença a fer muntanyós i boscós, amb alzinars que recorden molt els de la nostra terra. Quan deixem l’autopista, una carretera amb força revolts, però ampla i en bon estat, ens porta fins a Subiaco. Travessem el poble i, una mica més enllà del monestir de Santa Escolàstica, ens enfilem per una carretereta estreta i amb algun revolt molt pronunciat fins a tocar del monestir de Sant Benet, també conegut per Il Sacro Speco (la Santa Cova). Fem a peu un camí en lleugera pujada que ens porta en pocs minuts al monestir. La situació de l’edifici, adossat a unes roques molt altes i amb una placeta al davant, excel•lent mirador sobre l’altre vessant de la vall, totalment cobert d’alzines, recorda poc o molt Montserrat, salvant totes les distàncies de dimensions i d’estils arquitectònics.
El monjo que ens rep ens presenta la Cecilia, la guia, que ens acompanyarà en la visita al monestir i ens farà unes explicacions interessantíssimes, en castellà. L’interior de l’edifici és un autèntic laberint, amb diversos nivells, escales i passadissos, i amb la roca nua present en moltes de les estances. Admirem la gran quantitat de frescos medievals que adornen parets i sostres, i els mosaics de dibuixos geomètrics dels paviments. Un dels frescos que val la pena remarcar és el que representa sant Francesc d’Assís, que es considera la primera imatge del sant, pintada quan encara vivia. No gaire lluny d’aquest fresc hi ha la cova que dóna nom al monestir, la cova on sant Benet va viure tres anys amb l’ajuda d’un monjo que li feia arribar l’aliment mitjançant un cistell despenjat amb una corda des de les roques. A la cova hi ha un grup escultòric del segle XVII que ens presenta un Benet jove, en actitud de pregària davant de la Creu, i, una mica enllà, el cistell dels aliments. En una capella que queda fora de l’itinerari dels altres visitants celebrem l’Eucaristia, emocionats de ser en un lloc tan significatiu en la vida de sant Benet, que en aquesta vall va arribar a fundar fins a dotze monestirs. És dins l’Eucaristia que, amb el cant del “Rebeu-me, Senyor,...” i en comunió amb tots els oblats de Montserrat, fem la renovació de l’oblació benedictina.
Després de comprar records, postals o llibres i de fer alguna foto baixem amb autocar fins a la Foresteria del monestir de Santa Escolàstica, on dinem. Els monjos d’aquest monestir –que no visitem– i els del Sacro Speco formen una sola comunitat. La majoria resideixen a Santa Escolàstica i només 4 o 5 a Sant Benet. Durant el dinar a la Foresteria, que és l’equivalent de l’hostal Abat Cisneros de Montserrat, ve a saludar-nos el pare Bernardo, assabentat que hi ha un grup d’oblats.
Reprenem el viatge. Ens espera un llarg trajecte de més de 100 km fins a Montecassino, durant el qual el pare Jordi continua llegint-nos fragments dels Diàlegs de sant Gregori. Anem per carreteres secundàries, sempre entre muntanyes boscoses, en una zona d’aigües termals, i passem per un parell de poblacions d’estiueig, amb xalets, hotels i balnearis, abans d’enfilar-nos fins a un coll a més de mil metres d’altitud. Superat aquest coll i ja de baixada, el panorama es va obrint. No triguem a veure negror al davant nostre, i fins i tot algun llampec. A veure si tindrem pluja... Aviat veiem l’abadia de Montecassino, un edifici enorme i blanc que destaca al capdamunt d’una elevació al mig de la plana. El que veiem avui és la reconstrucció feta després de la Segona Guerra Mundial, quan Montecassino va patir un bombardeig que el va destruir gairebé del tot. Després de travessar la ciutat de Cassino, la carretera puja i puja. En el curt trajecte que va del pàrquing a l’entrada del monestir comença a ploure i, quan no fa gaire que som a sopluig, la tempesta es fa intensíssima, amb uns llamps que –per la intensitat de cada tro– no deuen caure gaire lluny.
Ens atén la guia Maria Teresa i comencem la visita per la part més antiga, on es conserva la cel•la on va morir sant Benet, descoberta arran d’unes excavacions fetes fa uns 60 anys, quan es reconstruïa l’abadia. Continuem pels tres claustres, renaixentistes. En el segon hi ha una balconada des d’on es veu un cementiri presidit per una creu i una bandera de Polònia, amb les tombes d’un miler de soldats polonesos que el 1944 van participar en la batalla de Montecassino. Per anar del segon claustre al tercer no hi ha més camí que una escalinata a l’aire lliure, i la guia ens suggereix esperar que no plogui tant i aprofitar per entrar a la botiga de records. Les compres s’han de fer gairebé a les fosques perquè a causa de la tempesta se n’ha anat l’electricitat. En sortir de la botiga ja no plou tant, pugem cap al tercer claustre i entrem a l’església. Construïda al segle XVII, és molt gran, amb marbres, daurats, frescos, quadres de grans dimensions... i la guia ens comenta que només una petita part del que veiem és original. La resta encara no té 65 anys, però després de la Guerra Mundial es va decidir reconstruir Montecassino tal com era abans del bombardeig. A darrere l’altar major i al lloc que Benet mateix va disposar, hi ha l’urna on reposen ell i la seva germana Escolàstica, amb qui tan unit havia estat en vida. Fem una pregària, tornem a cantar el “Rebeu-me, Senyor,...” i donem per acabada la visita a Montecassino. La tarda és ben serena, després de la tempesta d’estiu de fa una estona.
A l’autocar, de camí cap a Roma, resem Vespres. Al cap d’un parell d’hores de viatge arribem a Villa Aurelia i de seguida anem a sopar, cansats d’una excursió que ha estat llarga i densa, però contents d’haver respirat ambients tan benedictins.
Dia 22 de juliol, dijous
Després d’esmorzar i abans de pujar a l’autocar fem una foto de grup, amb la Serafina Poch, que avui torna a Barcelona. Emprenem el viatge cap a Assís, a uns 180 km. Al volant, en Vittorio, que serà el nostre conductor fins al final de l’estada a Itàlia. Com ahir, un cop som a l’autopista resem les Laudes. Avui, el paisatge és força diferent del que vèiem anant a Subiaco, tot i que també passem per llocs molt frondosos, però les alzines d’ahir són avui arbres de ribera. No és estrany: durant la major part del trajecte anem remuntant el curs del Tíber, que travessem diverses vegades, i ara el tenim a la dreta, ara a l’esquerra, cada vegada més estret. El panorama és obert i la vista arriba lluny: som en una plana ondulada, amb vinyes, alguna olivera, algun camp segat, amb les garbes a punt de portar al graner... En resum, un paisatge que ens és molt familiar. Durant el trajecte, el pare Jordi ha llegit fragments del llibre Lloeu i beneïu. Oracions de sant Francesc d’Assís, preparat pel franciscà Luigi Perugini (trad. catalana, Éditions du Signe, 2009).
Arribem a Santa Maria degli Angeli, un poble al peu de la ciutat d’Assís, i ens hi espera la Meritxell, una catalana que viu aquí i que serà la nostra guia. Entrem a la gran església que dóna nom al poble i que conté l’esglesiola anomenada la Porciúncula (“petita porció”) que Francesc d’Assís va reconstruir obeint una veu que l’animava a “refer l’església”. Aquella capelleta era molt estimada per Francesc, fins al punt que ell i els seus primers companys es van establir a la rodalia, i aquí va fer els vots monàstics santa Clara. La Porciúncula és una petita meravella que avui podem admirar tal com era quan Francesc la va reconstruir. Dins de la gran basílica dels Àngels hi ha també la Capella del Trànsit, la cel•la on va morir sant Francesc. I també visitem el Jardí de les Roses, amb un roser sense espines que només creix en aquest jardí.
Amb l’autocar fem els 3 o 4 km que ens separen d’Assís i anem de dret a la basílica de Sant Francesc, formada per dues esglésies superposades. Hi entrem per la inferior i un sagristà ens indica que tenim assignada l’espaiosa capella de Santa Caterina per celebrar-hi l’Eucaristia. Acabada la missa tenim una bona estona per admirar els frescos de Cimabue, Giotto i altres artistes, que cobreixen una gran part de les parets tant de l’església inferior com de la superior. També visitem la capella de les Relíquies, entre les quals es conserven l’hàbit del Sant i el document original de la regla franciscana.
Sortim a l’esplanada del davant de la basílica de Sant Francesc i ens dirigim, la majoria a peu, al restaurant Il Frantoio. No és lluny, però els carrers són empedrats i amb desnivells, i alguns opten per anar-hi amb taxi. Ens acomiadem de la Meritxell, que per un imprevist familiar no ens podrà acompanyar a la tarda. Quan som al restaurant ens adonem que falten tres o quatre membres del grup que es deuen haver despistat en sortir de l’església. Algú va fins a l’esplanada i afortunadament no triga a trobar-los. Com que Assís és una ciutat situada al vessant d’una muntanya, des de les finestres del restaurant hi ha una àmplia panoràmica sobre les cases i els carrers de més avall, fins a la plana, amb el nucli de Santa Maria degli Angeli, on hem estat al matí.
Havent dinat, amb la guia María Luisa, asturiana, pugem amb autocar fins a l’església de Santa Clara, del mateix estil que la de Sant Francesc, i també amb frescos a la volta i en algunes capelles. En una de les capelles podem veure el Crist de Sant Damià, del segle XII, una creu pintada a l’estil de les icones bizantines, com moltes altres creus que es van pintar a la mateixa època al centre d’Itàlia. Sant Francesc pregava davant d’aquest crucifix, que aleshores era a l’església de Sant Damià, quan va sentir aquella veu que l’animava a refer l’església. A Santa Clara també es conserva el cos incorrupte de la santa, en una urna de vidre.
Acabada la visita tenim una estona per fer fotos, seure en un bar, comprar records o contemplar la vista –som en una de les parts més altes de la ciutat– mentre el pare Jordi i en Joan Gonzàlez van a fer una gestió a la policia, concretament a posar una denúncia! La qüestió és que dimarts, després de la visita al Coliseu, en Joan es va adonar que li havien pres la cartera i, a causa dels peculiars horaris de les comissaries de Roma, fins avui no ha estat possible fer aquest tràmit. Quan tornen emprenem el camí cap a Roma i, durant el viatge, el pare Jordi ens explica que al carabiniere que els ha atès li deuen haver caigut bé aquells dos catalans que li han animat la tarda, fins al punt que els ha regalat un llibre força voluminós amb fotos antigues d’Assís. Abans d’arribar a Roma resem Vespres i, un cop a Villa Aurelia, sopem sense esperar gaire, que demà ens hem de llevar d’hora per ser abans de les 8 a Sant Pere del Vaticà.
Dia 23 de juliol, divendres
Després d’esmorzar, l’autocar ens acosta al Vaticà i ens deixa a la Via della Conciliazione, la gran avinguda de mig quilòmetre que connecta el castell de Sant’Angelo i la plaça de Sant Pere. És una avinguda moderna, de la primera meitat del segle XX, inaugurada el 1950 amb motiu de l’any jubilar. Travessem, sense entretenir-nos, la gran plaça i entrem a Sant Pere, on ens indiquen el lloc de la cripta dels Papes que tenim assignat per celebrar Laudes i Eucaristia: la capella més pròxima al sepulcre de sant Pere. La cripta és, de fet, el que queda de la primitiva basílica construïda per Constantí al lloc on es venerava la tomba de l’Apòstol. I tot i que s’anomena cripta dels Papes perquè molts pontífexs hi estan enterrats, també hi ha les tombes de cardenals, reis, reines... Així com els textos de l’Eucaristia a Subiaco van ser els propis de la missa de sant Benet i a Assís els propis de sant Francesc, avui, davant la tomba de sant Pere, no solament hem fet els que li són propis sinó que, malgrat ser un dia de cada dia, hem recitat, bo i sentint-nos en profunda comunió eclesial, el Credo: “...i en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica...”.
Després de la missa sortim a la plaça de Sant Pere, on ens espera la guia Giuliana, que dilluns ens va acompanyar en el passeig a peu per la Roma barroca. També a peu anem ara fins a l’entrada als Museus Vaticans. Al vestíbul, i mentre esperem que la guia reculli les entrades, retrobem una de les components del grup que se n’havia separat inadvertidament, enmig de tota la gentada que hi havia a la basílica i a la plaça de Sant Pere. Un cop la guia té les entrades i abans de començar la visita, fem el que la Giuliana anomena “parada humana”, una breu pausa a la cafeteria, moderníssima. De fet, tota la part de serveis (informació, guarda-roba, cafeteria, lavabos, ascensors i rampes, botiga...) es va fer nova el 2000, amb motiu del jubileu i pensant en l’allau de visitants que es preveia.
Feta la “parada humana” anem cap a la Capella Sixtina. No està previst visitar cap altra part dels Museus, però hem de passar per força per la llarguíssima Galeria dels Mapes -120 metres!-, amb uns frescos del segle XVI que cobreixen les parets i que representen totes les regions d’Itàlia, de Sicília als Alps, l’est a una banda i l’oest a l’altra, de manera que a mesura que avancem per la galeria és com si recorreguéssim de cap a cap els Apenins i anéssim veient tot Itàlia. Al final de la galeria, baixem per una escala estreta fins a la Capella Sixtina, on hi ha una gentada tan gran que en certa manera impedeix contemplar amb comoditat aquella meravella de l’art universal. Malgrat tot no podem deixar d’admirar aquells frescos, principalment els de Miquel Àngel –que a la volta va pintar la Creació, fins al Diluvi Universal, i a la paret de l’altar el Judici Final–, però també els d’altres pintors, que van decorar les parets laterals amb escenes de la vida de Moisès i de la vida de Jesús.
Sortint de la Capella Sixtina baixem per l’Escala Règia cap a la basílica de Sant Pere, on ja havíem estat a primera hora del matí. Ara hi podem estar una estona més, escoltant les explicacions de la Giuliana i contemplant l’interior de la cúpula, el baldaquí aguantat per columnes salomòniques, l’altar major, les naus, les escultures, entre les quals destaca la Pietat de Miquel Àngel... La Giuliana també ens indica on són les urnes que contenen els cossos de dos papes de l’últim segle, sant Pius X i el beat Joan XXIII, que inicialment havien estat sepultats a la cripta dels Papes i que van ser traslladats a la basílica quan van ser beatificats –el 1951 i el 2000 respectivament–, perquè als molts devots que els veneren els fos més fàcil accedir-hi.
Deixem la basílica i a la plaça de Sant Pere ens acomiadem de la Giuliana, a qui agraïm les interessants explicacions de dilluns i d’avui i que ens indica el camí per anar al restaurant Il Ciociaro, a la Via Barletta, que no és gaire lluny i hi anem a peu. No és lluminós, com els restaurants on hem dinat els tres últims dies, sinó que està situat en un semisoterrani, possiblement un antic celler o magatzem, però és molt confortable i hi dinem de primera. La Barbara, la directora de l’agència, passa un moment a acabar de lligar algun tràmit; realment, ha estat pendent que tot funcionés durant tot el viatge.
Tarda lliure fins a les 7, si volem anar a Villa Aurelia amb l’autocar, que serà al mateix punt de la Via della Conciliazione on ens ha deixat abans de les 8 del matí. Alguns decideixen tornar a la residència de seguida, pels seus mitjans. Alguns van una altra vegada a la basílica i la plaça de Sant Pere. I alguns van a peu o amb taxi cap al Panteó i voltants. Dilluns, en el passeig a peu pel centre de Roma, l’havíem trobat tancat i ara és l’ocasió de fer-hi una visita detinguda, que no decep ningú. Acabada la tarda lliure, tots ens retrobem a Villa Aurelia per sopar-hi per última vegada.
Dia 24 de juliol, dissabte
Resem Laudes a la capella de Villa Aurèlia i després d’esmorzar ens espera l’autocar, que ens portarà a diversos llocs relacionats amb sant Pau. Poc després de deixar la residència s’afegeix al grup en Mario, el guia que dimarts ens va acompanyar al Coliseu i al Capitoli. Comencem per l’Aventino, un dels turons de la ciutat, on hi ha –i hi passem molt a la vora– el Col·legi i Abadia de Sant Anselm, de l’orde benedictí, on a partir d’octubre residirà per continuar els estudis el germà Àngel Pons, monjo de Montserrat i fill d’una de les components del nostre grup, la Pepita Creus. Abans d’arribar a l’Aventino ens desviem una mica per fer una volta sencera a les Termes de Caracalla, que no tenim previst visitar, i així les podem veure des de l’autocar i fer-nos una idea de les seves dimensions. A peu per uns carrers molt tranquils, residencials, arribem a l’església de Santa Prisca o Priscil•la, edificada al segle IV o V al lloc on hi havia hagut la casa dels esposos Àquila i Priscil•la, col•laboradors i benefactors de Pau des que l’havien conegut a Corint i que possiblement el van acollir en aquesta casa de Roma. L’església que veiem avui és del segle XVII. Del primer temple només en queden unes columnes, i també s’hi conserva una pica baptismal on segons la llegenda sant Pere va batejar Priscil•la. A més, en unes excavacions fetes fa uns vuitanta anys a la cripta, es va trobar un mitreu, un lloc de culte del déu Mitra, dels més ben conservats a Roma.
Refem el camí fins al peu de l’Aventino i amb l’autocar ens dirigim fins a un dels extrems de la Via Giulia, que recorrem caminant gairebé de cap a cap. És un carrer tranquil, amb poc trànsit –potser perquè avui és dissabte–, que havia estat el carrer més important de la Roma del segle XVI i que conserva els palaus que hi van bastir les famílies més poderoses de l’època, per exemple el Palazzo Farnese, amb façana a la veïna plaça Farnese i que avui és la seu de l’ambaixada de França davant del govern italià. Prop d’aquest palau trobem l’església de San Paolo alla Regola, construïda sobre la casa on sant Pau va viure dos anys en “arrest domiciliari”, segons ens explica l’últim capítol dels Fets dels Apòstols, i on podia treballar i predicar. L’església actual és dels segles XVII i XVIII, però conserva un fresc del XIV que representa Maria alletant Jesús.
Una altra vegada a l’autocar, per anar a dinar al restaurant Lo Convento, a la Via Ostiense, no gaire lluny de dos dels llocs on anirem a la tarda: la basílica de Sant Pau Extramurs i les catacumbes de Sant Sebastià. Tot anant-hi travessem una porta de les muralles –anem “extramurs”, fora muralla– i al costat veiem la piràmide Cestia, del segle I abans de Crist, que es va fer construir un patrici romà que possiblement havia viatjat a Egipte. Al restaurant ens han preparat les taules a l’aire lliure, sota un cobert, i hi passem una estona molt agradable i reparadora: qui més qui menys agraeix el descans i el dinar, molt abundant. A la tarda, l’autocar ens porta primer a les catacumbes, que visitem amb una guia oficial del lloc que ens fa unes explicacions molt interessants, i després a Sant Pau Extramurs, l’única de les quatre basíliques majors que encara no havíem vist. D’aquesta basílica, on es venera el sepulcre de sant Pau, en tenen cura des de fa 1.300 anys els monjos de l’abadia benedictina que hi ha al costat. Abans de visitar la basílica celebrem l’Eucaristia –avui, és clar, amb textos propis de la celebració paulina– a la capella de Sant Benet, presidida per una gran imatge sedent del sant, una escultura del segle XIX. Segons ens comenta el guia Mario, gairebé tota la basílica és del segle XIX, ja que el 1823 va quedar molt destruïda per un incendi i va ser reconstruïda fidelment, tant en l’estructura com en la decoració, amb una gran quantitat de mosaics. Quan ens disposem a sortir sentim i veiem els monjos que comencen a cantar Vespres, a una hora a la qual no estem acostumats: les 5.
Tornem a l’autocar, que ens porta al Trastevere. Hi passarem la resta de la tarda i hi soparem. És un dels barris més populars i animats de Roma, amb carrers estrets, racons pintorescos i molts bars i restaurants on es reuneixen tant els romans com els forasters. En Mario ens acompanya des del lloc on deixem l’autocar fins al restaurant Il Galeone, on més tard soparem, a la plaça de San Cosimato. Abans d’acomiadar nos en li agraïm els seus excel•lents serveis de guia i ell ens obsequia amb els tres versos finals d’un sonet de Quevedo sobre Roma: ¡Oh Roma! En tu grandeza, en tu hermosura, / huyó lo que era firme, y solamente / lo fugitivo permanece y dura. En castellà ens ha fet de guia, i en castellà ha triat el poema per dir-nos adéu, a tall de delicadesa. S’excusa per no poder parlar català, i evidentment li acceptem la bona voluntat.
Un dels llocs més interessants del barri és l’església de Santa Maria in Trastevere, de les més antigues i més boniques de Roma, amb un campanar romànic i uns mosaics magnífics dels segles XII i XIII, tant a la façana com a l’interior. Representen escenes de la vida de la Mare de Déu, i el mosaic central de l’absis en mostra la Coronació. En aquest temple es reuneix la comunitat de Sant Egidi, nascuda fa més de 40 anys a l’església dedicada a aquest sant, al mateix barri del Trastevere, no gaire lluny d’on som. Davant de l’església de Santa Maria hi ha una plaça força gran amb una font al mig, i sense cotxes, ja que és zona de vianants, com la major part del barri. A un costat de la plaça hi han muntat un escenari, i uns músics hi estan assajant. Segurament al vespre hi haurà una festa popular, com a tantes places mediterrànies en nits d’estiu.
Tot fent temps per anar a sopar, alguns aprofiten per arribar-se fins al riu, que aquests dies hem travessat tantes vegades en els trajectes amb autocar i que tenim a uns deu minuts, a bon pas. A l’altra riba hi ha la Roma senyorial, la dels cèsars que van construir el Coliseu, la de les poderoses famílies del Renaixement que vivien en grans palaus, la d’aquells que dels barris populars de l’altre costat del riu en van dir Trastevere, és a dir, “més enllà del Tíber”. Podem dir que ens hem fet una idea força aproximada de les diverses cares de Roma.
I arriba l’hora de sopar, a Il Galeone, amb un menú especial, de comiat. Entre tots mirem de descobrir quin deu ser aquell peix tan bo que els cambrers anomenen spigola. Més tard, amb l’ajuda del diccionari, comprovem que l’han encertada els que han dit que era llobarro. Els diversos espais del restaurant estan decorats amb reproduccions de quadres de Caravaggio, amb motiu del quart centenari de la mort del pintor, que s’escau aquests dies. Justament al museu de Montserrat es pot admirar un magnífic oli d’aquest artista, Sant Jeroni meditant. Sortim del restaurant i, per completar les moltes meravelles naturals i artístiques que hem vist aquests dies, la nit ens obsequia amb una lluminosa lluna que gairebé fa el ple.
Amb l’autocar arribem a Villa Aurelia, on ens disposem a passar l’última nit del viatge.
Dia 25 de juliol, diumenge
Comencem el dia celebrant les Laudes i l’Eucaristia a la capella de la residència. Després anem a esmorzar i a enllestir l’equipatge. A l’hora convinguda ens espera l’autocar, puntual com sempre, i acompanyats per un empleat de l’agència ens traslladem a l’aeroport. Els tràmits de facturació i control de seguretat són ràpids i ens queda una bona estona per seure i descansar, tafanejar, llegir o fer alguna compra d’última hora. Embarquem molt puntualment, i quan ja tenim cordats els cinturons i apagats els mòbils ens diuen que encara no sortim, per una qüestió de seguretat: s’han hagut de treure de la bodega de l’avió les maletes de dues persones que les han facturat però que no han embarcat. Finalment ens enlairem, amb gairebé una hora de retard. El vol és tranquil com el d’anada, però volem molta estona per sobre o pel mig de boires, de manera que no veiem ni mar ni terra fins que som a la vora del Prat. Com a companys de vol tenim una vintena de nois i noies de l’equip d’atletisme italià, que van a Barcelona per participar en els campionats europeus que s’hi celebraran a partir de demà.
Arribem a l’aeroport i mentre recollim maletes ens acomiadem els uns dels altres i celebrem que el viatge hagi resultat tan agradable i hagi estat tan ben organitzat. En guardarem un bon record, i ho agraïm de debò a la junta dels oblats.
I en donem gràcies a Déu. A reveure.
